//
Uncategorized

Els màsters privats són el 80% de l’oferta de postgrau a la UAB i UB

A les universitats públiques avui dia conviuen, en cada cop més igualtat de condicions, els màsters públics i els privats (sense cap regulació ni control públic ni pel que fa l’accés, continguts, qualitat ni preu). Els privat es diuen “títols propis”, això vol dir que no més tenen validesa oficial al recinte de la universitat que l’expedeix. I prou.

Com és obvi, en plena aplicació de la reforma i sense recursos per portar-la a terme, els títols propis són una font d’ingressos extraordinària per a les universitats molt sucosa. I efectivament, des de fa un parell d’anys l’oferta de títols propis s’ha disparat. De fet la reforma de la universitat va començar -contra qualsevol criteri acadèmic o de sentit comú- pel sostre: pels màsters.

És obscè que els recursos, treballadors i instal·lacions públiques (pagades per tots i totes) es posin al servei de cursos als quals només poden accedir els que tenen diners o una hipoteca prematura, fins i tot a costa dels estudis públics.[1]

Però el cert és que, de tota la oferta de màsters i postgraus que ara hi ha a les dues universitats amb més estudiants del Principat, els màsters privats (“títols propis”) representen el 80% de l’oferta. O dit d’una altre manera, només el 20% dels màsters i postgraus tenen un preu regulat i un control dels continguts, accès i qualitat públics. En un món al qual les universitats públiques apostessin efectivament per allò públic no es pot concebre que una iniciativa elitista i mercantilista tingués aquesta presència creixent, més que res perque els treballadors, els recursos i les instal·lacions públics no han obtingut un recolzament extraordinari públic i perque són treballadors, recursos i instal·lacions que no s’han de posar al servei d’interessos privats o corporatius i menys encara, en detriment dels programes públics.


Antecedents

Feia uns anys, fer un màster tenia un cert caràcter extraordinari i es tenia molt clar que els màsters que tenien autèntiques perspectives laborals eren els que costaven “més d’un kilo“. Els estudiants sense recursos i amb bons expedients acadèmics que volien continuar la seva formació, optaven pels programes de doctorat (públics, encara que més cars que els estudis de llicenciatura). Si volies fer un màster, t’ho pagaves tu. Si volies fer el doctorat, demanaves una beca d’excel·lència en funció del teu expedient (que no té en compte els teus ingressos ni la teva possibilitat per a la dedicació a temps complert). Les beques pels excel·lents són tan reduïdes que fins i tot alguns departaments han hagut d’elevar queixes perque, p.e., la primera persona de la promoció d’una titulació va quedar exclosa del programa, és a dir, el millor o la millor estudiant de l’any no era suficientment selecte per aquest programa de beques. Fins aqui la situació ara.

El creixement del mercat de serveis educatius és notori: a nivell mundial, la despesa pública en educació en el 2005 va ser de dos bilions de dòlars, més del doble que el mercat mundial de l’automòbil[1]. En el 2025, 160 milions de joves cursarà estudis superiors en tot el món. Actualment són 84 milions.[2] El mercat de les universitats europees en el 2005 va anar de 600 bilions d’euros.[3] la qual cosa fa que els capitals vulguin treure’n profit. I aquí apareix la reforma de la universitat, i dels sistemes educatius públics en general, un àmbit dins del qual la iniciativa privada no havia pogut fer negoci obertament… fins ara.

La filosofia dels enginyers de la reforma

El raonament és esplèndid. D’una banda reduïm els continguts dels estudis (tothom sap que qui sap menys, sap fer menys coses i és més fàcilment substituïble, per tant és un treballador més barato). D’altra banda, induint a la gent a que acumuli títols, perque, al cap i a la fi (i això és cert) un titulat universitari té una millor inserció laboral que una persona sense titulació superior.

Si un Govern considera que és bo per a la seva economia i desenvolupament social que la seva població estigui formada cultural, humana i professionalment, és lògic que es preocupi de garantir que l’accés al “saber” sigui el més universal possible, i per sobre de tot, que la gent amb capacitats i interès no quedi enrere o fora del “saber” perque ha nascut en una família sense recursos.

D’altra banda, és obvi que els empresaris necessiten treballadors que sàpiguen treballar i d’allò del que treballen. Aquest “saber” té una vessant transversal i una altre específica (de la empresa, del sector o del centre concret). A l’empresa no li cal que sàpigues molt de programació, sinó que sàpigues fer servir el programa de l’empresa. Tampoc li cal que sàpigues literatura o entendre un diari, o ni tan sols la normativa laboral que et protegeix. Tampoc li interessa que sàpigues com funciona tot el procés de producció, sinó que sàpigues del lloc a on estàs i, en tot cas, que tinguis capacitat “per adaptar-te” si et canvien de funció o de lloc. Aquesta formació específica, subordinada a les necessitats de la empresa, normalment qui hauria de pagar-la és la empresa, al cap i a la fi, els beneficis que produirà aquest treballador específicament qualificat a l’empresa seran per a l’empresa, no especialment ni per ell ni especial o directament “per al conjunt de la societat”.

Si ets empresari de beneficis a curt termini, que voldries? Estalviar el màxim. Doncs, d’una banda si faig servir les instal·lacions de les universitats públiques m’estalvio una pasta (en formació i en investigació, que l’avarícia no coneix límits). D’altra si faig als futurs treballadors que es paguin la formació, m’estalvio un munt i a sobre, fins i tot, faig negoci.

I el govern que en diu de tot això? Amén[4]. Hem d’adaptar la universitat a les “necessitats de la societat”. Com si ara el problema de la inserció laboral dels joves fos la manca de formació i no les pèssimes condicions laborals a les quals accedeixen i d’altra banda, la polarització de la creació de llocs de treball[5]: molt pocs ultra qualificats, un munt sense qualificació. És el miracle de l’economia hostalera i de la construcció. Cal que els estudiants acumulin títols o que es canviï el model productiu i protegir els drets del treballador? Qui és el responsable?

Llavors, per induir a la gent a percebre la necessitat d’aquesta formació extra i ultra-cara, rebaixem els continguts del grau i donem les atribucions de les antigues llicenciatures als postgraus i màsters. I si col·labora una entitat privada, benvinguda!, ens donarà l’oportunitat de fer treballar sense contracte als posseïdors d’un flamant títol de màster (pràctiques en empresa) i a més a més, retallen el que a l’empresa realment no l’interessa, que això és la “professionalització”.

Com a transició, posem els “màsters oficials” i diem que tenen preu públic. Malgrat que sovint estan repetint els continguts que ara es fan al quart curs d’una llicenciatura, els crèdits costen el triple que els estudis previs. I això no ha fet més que començar, perque el sostre del preu serà el cost real dels estudis (art. 81.b. LOU), amb la qual cosa l’educació és com una mercaderia més, això si, no es pot treure profit obertament.

I malgrat que induïm a la gent a fer el màster, no fem cap programa de beques públiques extraordinàries per tal de crear al menys, un mínim d’equitat social per accedir a més coneixements, o una millor qualificació professional. Això si, els Governs t’ofereixen sucosos crèdits dels fons públics, gestionats pels mateixos bancs que fomenten la reforma (Banc Santander, la Caixa, Caixa Catalunya, …) perque “tothom tingui les mateixes oportunitats”. De les beques, el Secretari d’Estat d’Universitats ha parlat clar i net: “El grado debe ser con becas y el máster con créditos-renta[6]. Sobre l’extensió del nombre de beques ni tan sols als graus, només hi ha bones paraules… i a sobre, com que hi ha crisi el dèficit públic amenaça amb crèixer i a més a més, el tractat de Maastricht impedeix un endeutament per sobre del 3% del PIB… i pot ser l’educació superior no és la prioritat ni abans ni ara. Tampoc hi ha la intenció, ZP, CiU i el tripartit també menteixen.


[1] Financial Times, 12/09/2005

[2]“The Knowledge web, People power fuel for the new economy” (2000), estudio realitzat per la banca Merryl Lynch.

[3] Financial Times, 12/09/2005. Totes aquestes dades estan extretes de Carreras, Urbàn & Sevilla (2006)

[4] La LOU del 2001 va aprovada per la majoria absoluta del PP al Congrès, amb la negativa del PSOE. ZP va proclamar als quatre vents que ell canviaria la cosa, perque aquesta reforma era innaceptable pel contingut i la forma. Cinc anys desprès, el PSOE va aprovar la modificació de la LOU, amb el suport de tots els partits polítics. Si al 2001 es va presentar fins i tot un recurs d’incostitucionalitat contra la LOU, la modificació no altera els eixos bàsics de la refoma i l’empitjora en alguns aspectes. Només s’ha millorat parcialment diverses figures laborals, però la filosofia i pràxis de fons no és diferent de la del PP. CiU, PNV, ERC, ICV, IU, van aprovar al parlament la nova llei.

[5]España no aprovecha a sus titulados: Más de un tercio de los universitarios de 25 a 64 años trabaja en empleos que no precisan alta cualificación – Sólo Irlanda y Estonia sacan peor rendimiento a sus titulados”. El PAÍS 12/04/2008

[6] Entrevista a Màrius Rubiralta, exrector de la UB, nou Secretari d’Estat d’Universitats. EL PAÍS 14/07/2008.


[1] Siguin grau, siguin llicenciatura, siguin màsters oficials, donat que hi ha competència objectiva per espais, materials i docents.


Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

RSS Uni Riot (Itàlia)

  • S'ha produït un error; probablement el canal ha deixat de funcionar. Torneu-ho a provar d'aquí una estona.

RSS Frente Estudiantil Revolucionario (Argentina)

  • S'ha produït un error; probablement el canal ha deixat de funcionar. Torneu-ho a provar d'aquí una estona.

BOLONYA PER A BATXILLERS

  • 149,564 visites
Juliol 2008
dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg.
« juny   ag. »
 123456
78910111213
14151617181920
21222324252627
28293031  

Introdueix la teva adreça per rebre els nous posts per mail.

Join 12 other followers