//

memòria estudiantil

This category contains 7 posts

Alemanya, Austria,…No només els PIGS diuen no a l’EEES

Font: Unsere Unis (by zurPolitik.com)

Recull d’articles i links:

Sembla que no només els estudaints dels PIGS (Portugal, Italy, Greece & Spain)- la gran fòrmula dels pròcers europeus per als estats mediterranis- creuen que éls seus governs estan venent  l’ensenyament universitari al pitjor postor: el mercat. Ara que al tren d’Europa (els “capdavanters” del progrés) també crida, potser no està de més fer una recull sobre el consens social contra les reformes mercantils dictades per l’OMC i l’entusiasme que susciten els vents de  l’economía del coneixement…

Fent exercici memorístic…

Fa un any i mig, uns 400 rectors europeus es van reunir a Barcelona, al març de 2008. Van haver-hi protestes estudiantils. El llavors rector de la UB -ara flamant Secretari d’Estat d’Universitats, Màrius Rubiralta-va sentenciar com a èxit la reunió on es va escenificar un consens pràcticament unànim sobre les bondats de la construcció de l’EEES. Recuperem diverses paraules profètiques-no d’aleshores:

“Los rectores que sufrieron el boicoteo de los manifestantes no entendieron la situación. “No sé por qué protestan. […]”, comentó un rector holandés. Alguno de sus colegas incluso participaron en la asamblea alternativa. Sybille Reichter, rectora suiza a la que los estudiantes impedían el paso, cogió el megáfono por el que los manifestantes proferían sus consignas para improvisar un parlamento. “La frontera que vosotros ponéis no existe. El Plan Bolonia acerca el sector público a la Universidad”, clamó Reichter. “He visto que se equivocaban en sus protestas y me he decidido a contárselo”, explicó después.”

Font: “El cambio social y la financiación centran la cumbre de rectores” EL PAÍS 28/03/2008

Segurament la senyora rectora ara no se’n surt de la feina que li va crèixer per sota les pedres…

Sis messos després, Itàlia es va revoltar.

Un any després, els rectors de l’Estat francès van fer una crida internacional a tots els (i les) universtaris molt eloqüent:

“A França hi havia un servei públic d’ensenyament superior i recerca independent i de qualitat, que gaudia de llibertat i reconeixement. En pocs mesos el govern ha decidit, de manera abrupta i sense concert algun, tirar per terra i transformar-lo en una mena de mercat del coneixement, de la precarietat i de l’arbitrarietat.

  • Els professors i investigadors perden el seu estatus; seus horaris depenen del “client”.
  • Els llocs fixos disminueixen de manera dràstica i són substituïts per ocupacions temporals, aleatoris i dependents.
  • Els doctorands podran ser acomiadats sense cap motiu durant els sis primers mesos, i seran posats al servei d’empreses sense reconeixement ni drets.
  • Es destrueix la formació de mestre.
  • Les universitats, convertides en ¨ autònomes ¨ (és a dir competidores entre elles i sota un control reforçat de l’estat) i sense pressupost suficient, es veuran en poc temps forçades a fer que els seus estudis siguin de pagament ia sotmetre’s als poders financers de la seva regió.
  • El CNRS (organisme nacional per a la investigació científica) desapareix i es converteix en una simple agència de gestió dirigida per tecnòcrates.
  • S’avalua als investigadors segons criteris “quantitatius” ineficaços que tot expert rebutja.”

Del que va passar per aquestes terres… no cal fer gaire esforç. De la titànica lluita a Grècia i l’assesinat per la policía d’en Alexis Andreas Grigoropoulos, de 15 anys, tampoc . A sota, “Carta oberta als nostres pares”, lliurada pels seus companys el dia de l’enterrament :

“Queremos un mundo mejor. Ayudadnos.
No somos terroristas, “encapuchados”, “gnostoi-agnostoi”*
Somos vuestros hijos.
Ellos, oi gnostoi-agnostoi…
Soñamos – no matéis nuestros sueños.
Tenemos empuje – no paréis nuestro empuje.
Recordad. Una vez fuisteis vosotros también jóvenes.
Ahora perseguís el dinero, os preocupáis solo por el “escaparate”,
habéis engordado, os habéis quedado calvos, os habéis olvidado.
Esperábamos que nos apoyarais, esperábamos que os interesarais,
Que nos hicierais sentirnos orgullosos por una vez. En vano.
Vivís vidas de mentira, habéis agachado la cabeza, os habéis bajado los pantalones y esperáis el día en que moriréis.
No imagináis, No os enamoráis, no creáis.
Solo vendéis y compráis.
Lo material en todas partes. Amor en ninguna parte. Verdad en ninguna parte.

¿Donde están los padres?
¿Dónde están los artistas?
¿Por qué no salen a la calle?
Ayudadnos a nosotros los hijosPS: No nos arrojéis más gases lacrimógenos.
Nosotros lloramos por nuestra cuenta.”

*”Oi gnostoi agnostoi” es una expresión que la sociedad griega y sobre todo los medios de comunicación han encontrado para definir los mismos grupos de jóvenes que a menudo provocan disturbios en la ciudad. La traducción literal es “los conocidos-desconocidos” y se llaman así porque llevan capucha y no es seguro pero hay rumores de que la policía los conoce y no los arresta porque son agentes provocadores de la misma policía.

Font:Nodo50

Plataforma Mobilitzadora Contra la Mort Funcional de les Assemblees (PMCMFA)

La PMCMFA ens ha fet arribar el següent document, el qual tenim el gust de presentar-vos… mirant cap a les mobilitzacions anunciades pel dia 3 de Desembre.

I.Avaluació fragmentada, esclavatge continuat

II.Mc-Universitats a bon preu: empreses dins la universitat.

III. The-Reanimator: l’excusa perfecte per a la “racionalització” de les despeses.

IV.No sense el meu ronyó: Preus d’accés al coneixement.

V.Govern i gestió autoritaris: “Se sienten, coño!”.

[document sencer en PDF]



EXPEDIENT BOLONYA: documental al C33 Tràiler

ACTUALITZACIÓ 03/07/2009

Vídeo sencer

Déjà vu. Tot i generar bones expectatives pel ventall d’opinions i actors entrevistats, el resultat és un documental postmodern molt contextual i que deixa clar que els responsables del producte no s’han empanat gaire de l’assumpte en qüestió. D’aqui un any ningú podra entendre pràcticament res. Collage formalment aconseguit sense que hi hagi cap aportació substancial que el justifiqui. Potser un bon producte comercial.A favor: visualitza la vaga de fam d’en Tomàs Sayes; visualitza als expulsats de la UAB – tot i que cau en el sensacionalisme-.

Aquest documental és una oportunitat perduda per treure a discussió temes molt controvertits com per exemple la democràcia i la participació universitària, el rerefons històric de les mobilitzacions, podia aprofundir a l’argumentari pro-bolonya i antibolonya, en la naturalització de la presència policial als campus universitaris, podia haver entrat en matèria sobre els nous graus, la estructura de la reforma, el finançament, el paper de les administracions públiques -més enllà dels rectorats-… sense haver d’apostar per defensar cap postura, era una oportunitat per presentar una síntesi didàctica i propera dels principals eixos de discusió i conflicte al voltant de la reforma.

Tanmateix, penós l’espectacle dels “debats” histèrics a lo Salsa Rosa. Una llàstima.

Per si algú es va despistar, des del propi moviment estudiantil es van produïr diversos videos d’agitació i d’anàlisi molt més entenedors i engrescadors. A sota una petita selecció. Més vídeos didàctics aqui. I el recull de vídeos més ampli a Bolonya.org. Bon profit

UAB U vist? Assemblea de Comunicació UAB

Pròleg. Assemblea Raval UB


Amèrica: mobilització estudiantil i repressió

És indubtable la dimensió internacional de l’atac contra l’ensenyament pública així com la resposta repressiva per part de les institucions. Als EUA pujen de nou les taxes – la qual cosa ja va supossar un seguit de mobilitzacions el curs passat-, a Ecuador comencen a qüestionar la gratuïtat dels estudis de tercer cicle (Costa Rica pot i nosaltres no?). A Xile, el moviment estudiantil de secundària es mobilitza i fa una crida general clarivident i molt fàcilment traduïble al nostre context – aprofitem per demanar la dimissió de Maragall i retirada de la LEC- i a Colòmbia, els estudiants denuncien la connivència entre el govern universitari i els paramilitars, així com l’estat d’excepció permanent per als activistes sindicals, estudiantils i polítics d’esquerra.

Tornem a recuperar un vídeo sobre l’OCUPACIÓ MILITAR DE LA UNIVERSITAT DE SAO PAULO de fa uns díes.

Amèrica

EUA.-pujada de taxes als col·legis comunitaris de fins al 300% pel curs vinent

Ecuador.- revisió de la grautuitat de l’educació superior

Costa Rica.- Represió política contra estudiants de secundària a Costa Rica

Xile.-mobilitzacions

Èxit vaga estudiantil de secundària

Manifestació massiva pel transport públic

Maniobres i instruccions al professorat per trencar la vaga

Carta oberta a tots els estudiants de secundària del país

Colòmbia.- Tancats a la Catedral contra el Rector de la Universitat Industrial de Santander per mantenir converses amb paramilitars

Especial Illes Canàries: Comença el judici per les agressions policials del 12 de març

05lo22afot1.bmpEl primer expedient disciplinari obert contra estudiants mobilitzats contra l’Espai Europeu d’Ensenyament Superior va ser a les Illes Canàries: el senyor Domènech volia expulsar a Adán González, un dels portaveus d’AMEC -Assemblea del Moviment Estudiantil Canari- destacada en la denúncia del caciquisme del Rector i de les seves maniobres per tal de desprestigiar i desmantetllar a qualsevol preu la universitat pública de les Illes. Gràcies al suport del professorat i de l’alumnat , molt destacat, del professorat d’aquesta universitat, l’expedient va quedar en no res i AMEC continua amb la seva tasca d’agitació, denúncia i mobilització, dins i fora dels òrgans de govern.

Tot i aixó, encara que la repressió estudiantil ha tingut una cara molt més acusada a Barcelona (ja és natural veure homes armats als recintes universitaris, la impunitat policial i la irresponsabilitat política dissenyen un govern protofeixista), el dia 12 de març els estudiants canaris també van patir la brutalitat policial. Ara ja ha començat el judici.Comienza el juicio por los sucesos de la manifestación contra el Plan Bolonia en La Laguna el pasado mes de marzo. Audio

La opinión de Tenerife: En total 18 persones. Preocupació per la lenta aplicació a les Illes. http://www.laopinion.es/secciones/noticia.jsp?pRef=2009061300_9_225456__Sociedad-Canarias-lenta-Bolonia

notícies relacionades

El tó democràtic i tolerant del Rectorat de la ULL es torna a manifestar amb la notícia de la creació d’una inspecció disciplinaria amb funcions preventives i sancionadores, tant per a personal docent com per a estudiants. Una nova característica de les universitats públiques: l’ordre per l’ordre i la necessitat de figures externes per fer la tasca bruta.

  • “La ULL contará con un servicio de inspección el próximo curso”

La ULL ha convocado la plaza de jefe del servicio de inspección, que sancionará y prevendrá los “comportamientos inadecuados” de docentes, alumnos y PAS y se complementará con una oficina de mediación de conflictos. El dia de Canarias. 9/06/2009

Ocupació militar de la Universitat de Sao Paulo per dissoldre protesta pacífica

Informen mitjans alternatius brasilers de l’entrada de la policía militar al campus de la Universitat de Sao Paulo per dissoldre una protesta pacífica al campus amb bombes de fum, de pimienta, gas lacrimògen, pilotes de goma, …Per protegir el “patrimoni”. Entre d’altres esports, sembla que com la catalana, els agents de desordre social brasiler prefereixen no portar les seves identificacions preceptives. Coses de la seva democràcia.

Font: Outubre Vermello

brasil-saopauloMés imatges a Indymedia Brasil: 1, 2 i 3

Primera ocupació militar de la USP des de fa 30 anys

Relats de professorat i funcionaris de la Universitat sobre els fets

objeto represor no identificado

Universitat, catedràtics, LOU i Bolonya, un recorregut en clau d’història del temps present

[Col·laboració especial. Font: Assemblea de Facultats UB- RAval]

Dedicat a Andreu Mayayo, Joan Saura i Antoni Segura, policies de la cultura

La lluita contra Bolonya, tot i que abans mai no havia ocupat tantes pàgines de diaris i capçaleres de telenotícies, no ha sorgit en el curs actual, sinó que es remunta a les lluites sorgides arran de l’Informe Bricall (1999) i la LOU (2001). Aquests textos ja tenien com a referent l’Espai Europeu d’Ensenyament Superior (EEES) i es van donar a conèixer uns anys després que sortissin a la llum els acords (GATT i AGCS) de l’Organització Mundial del Comerç (OMC) per privatitzar els serveis públics, com ara l’educació i la sanitat.En aquell moment, sota el segon mandat d’Aznar i amb les receptes de la tríada OMC, BM i FMI basades en el lliure mercat i la privatització, triomfants en tot el món i, particularment, a l’Estat espanyol com a alumne avantatjat a Europa. Semblava que el creixement econòmic espanyol estava desbocat, gràcies en gran part al que actualment es reconeix com a l’«estafa del totxo» i també a l’ajuda dels fons europeus (PAC, Fons de Cohesió, etc.). Era el moment en què semblava que l’Estat espanyol donava el salt al grup dels poderosos, prenent posicions per a la tristament famosa «Foto de les Açores».En aquests últims anys del segle XX i els primers del XXI, vam assistir a un tímid intent d’aturar l’agenda neoliberal que es va materialitzar amb les mobilitzacions contra el Banc Mundial a Barcelona i la Campanya Contra l’Europa del Capital i de la Guerra, que es van estendre arreu del territori estatal a còpia de petites contracimeres, i que va culminar amb la vaga general del maig de 2001. En els anys posteriors van florir les mobilitzacions contra la guerra de l’Iraq. Es pot dir que gairebé totes aquestes protestes van estar protagonitzades pels sectors més «ciutadanistes», tot i la seva mala premsa i de ser titllats d’«antiglobalització», i que aquestes protestes van tenir un curt abast i pobres resultats.bricall

Tornant al tema d’aquest article, durant el curs 2001-2002 la universitat es va quedar paralitzada durant diversos mesos amb vagues i piquets, es van ocupar nombroses facultats, es van organitzar diferents jornades de lluita coordinades i descentralitzades, i una manifestació estatal a Madrid l’1 de desembre, a la qual es van unir no només estudiants, professors i PAS, sinó també els representants sindicals juntament amb Zapatero, Llamazares, Joan Saura i alguns actors. També van comparèixer 25 rectors sota el paraigua de la CRUE i desenes de vicerectors, de manera que 42 universitats van estar representades institucionalment. Alguns dels presents van ser Ignacio Berdugo, mandatari de la Universitat de Salamanca; Carles Solà, de l’Autònoma de Barcelona; Joan Tugores, de la UB; Raúl Villar, de l’Autònoma de Madrid; Pedro Ruiz, de la Universitat de València… Les mobilitzacions van acabar amb una assemblea en què es va trencar amb el Sindicat d’Estudiants i la campanya oficialista, i es va convocar una reunió de coordinació estatal a Granada, apuntant al Fòrum de Salamanca per l’Educació i la Cultura que es va celebrar el març del 2002 (en el marc de la Campanya contra l’Europa del Capital i la Guerra).

NoGuerraUAB1aSi a la marxa de Madrid hi van assistir 200.000 persones, gràcies a què bona part dels desplaçaments van ser finançats pel PSOE i els sindicats, per iniciativa de les Assemblees d’Estudiants es va organitzar un recorregut alternatiu en el qual hi van participar almenys 10.000 persones, conscients que l’espectacle mediàtic del desembarcament dels líders polítics i els rectors al carrer no era més que una maniobra electoralista i en cap cas sinònim que el PSOE, IU, ICV, ERC, CCOO o UGT estiguessin realment en contra de la implementació de les polítiques neoliberals en matèria d’educació.

La lluita contra la LOU i Bolonya ha deixat un llarg reguitzell de repressió al llarg d’aquests anys: cinc estudiants van ser expulsats de la Universitat de Sevilla (molts més encara estan a l’espera d’un judici per danys milionaris) gràcies a un règim disciplinari que data de l’època franquista (la mateixa norma que es pretén aplicar contra els estudiants formats actualment a la UAB), quatre estudiants van ser condemnats a tres anys de presó arran d’un més que flagrant muntatge policial a Madrid i les butxaques dels estudiants van ser atracades amb un reguitzell de petites multes per concentració il•legal, pintades, desobediència i resistència a l’autoritat. A aquests fets se li sumen ara els expedients de l’Autònoma, la UPF i els ferits i contusionats de les càrregues policials del 18 de març a Barcelona. En aquests últims anys hem assistit a una revelació del nou caràcter dels mecanismes repressius i, particularment, a la tolerància mínima del poder en matèria de control. Per una societat de consumidors, la ciutat és una empresa i el carrer és directament un instrument de treball, un mitjà per acumular capital. Qualsevol que no sigui automobilista o turista, té l’ocupació vetada. Els carrers no són un espai públic susceptible de ser pres per un sector de la població per manifestar el seu descontentament, sinó un lloc neutre per on circulen les mercaderies, amb o sense suport orgànic.

lousevillaNo obstant això ara les cartes estan sobre la taula, ben visibles, sembla que assistim a la traca final del neoliberalisme en forma de «Guerra Global» i «Crisi Financera». Però aquells polítics, rectors, professors, sindicalistes i, fins i tot, actors que en el seu moment van manifestar el seu rebuig a la LOU, ni tan sols van parpellejar quan el 2005, incomplint una promesa electoral, Zapatero no només no va derogar la LOU sinó que simplement la va reformar aprofundint el seu caràcter i la seva retòrica liberal. En 2001 es va arribar a parlar d’insubmissió a la LOU, i fins i tot el claustre de la Universitat de Girona s’hi va pronunciar a favor. Es pretenia, per tant, desobeir i portar a terme un gest de ruptura radical amb el fals «límit democràtic», si bé és cert que la seva repercussió va ser mínima i les assemblees, com sol passar, es van desmobilitzar davant de la retirada de la lluita de rectors, professors i polítics, i amb l’arribada dels exàmens i les vacances.

Potser la paraula «insubmissió» sona massa antidemocràtica per al catedràtic Andreu Mayayo, que tot presumint de passat antifranquista i d’objector de consciència, acusa d’antidemocràtics a El Periódico de Catalunya als que mitjançant piquets pacífics intenten estendre la lluita a tota la comunitat universitària. A ningú se li escapa la seva proximitat a ICV i a Joan Saura, i mentre que no aixeca la veu contra el seu partit per haver apallissat estudiants, acudeix a la facultat amb actitud fatxenda i prepotent, acompanyat dels mitjans de comunicació a «exigir el seu dret al treball». El mateix passa amb l’altre catedràtic Antoni Segura, que no té problemes per abandonar l’aula sense ni tan sols informar els seus alumnes sempre que algun mitjà de comunicació li ho reclama, per opinar sobre la guerra de L’Iraq, Euskadi o qualsevol altre tema, però que, en canvi, es mostra enutjat per una vaga convocada en principi durant dos dies. Amb raons suposadament benintencionades i amb una retòrica falsament democràtica, tots dos reclamen actuacions per part de les autoritats acadèmiques i intenten, sobretot Antoni Segura, justificar les bondats de l’aplicació de Bolonya o bé els problemes de la seva explicació als estudiants.

04huelga_seat_2Tan difícil és explicar el canvi de naturalesa de la Universitat i la seva transformació de fàbrica d’executius i funcionaris a fàbrica de proletaris precaris, obeint als canvis produïts per la mundialització del capital? Vivim en una etapa històrica en la qual la formació d’un treballador és cada vegada més cara i, no obstant això, és cada vegada més necessària per evitar l’exclusió social. Amb Bolonya, el capital passa factura. L’economia real fixa el preu de la formació de la nova forma de treball. Sembla que els catedràtics no es volen adonar que el veritable problema no és Bolonya o un piquet que suspengui les classes dos dies. Millor hagués estat, si no volien participar en la lluita oberta, que els dos catedràtics es quedessin a casa i, per descomptat, que no utilitzessin la seva càtedra per participar en el circ mediàtic organitzat a l’entorn de la manifestació del 18 de març.

Pot ser que sigui en la manera de comunicar el motiu de la lluita on fallen els estudiants, no sé si per l’autocensura exercida en els seus comunicats, on la retòrica estudiantil, exceptuant casos puntuals com l’últim comunicat on es relata el desallotjament del rectorat en primera persona, alguns posicionaments que van apareixent en els últims dies, o bé el comunicat de l’Assemblea del Barri de Sants, no va més enllà dels temes estrictament acadèmics o antirepressius. Una altra raó podria ser l’eterna renovació de la població estudiantil, que fa que les lluites no s’acumulin i que cada any es comenci de zero amb un alt grau d’innocència política. Les noves fornades de «joves rebels» substitueixen els que s’han integrat en el sistema per haver deixat de ser joves, i a tornar a començar un altre cop.

El problema de la LOU i Bolonya és que són un pas més per a aprofundir en el model de desenvolupament i societat imposat a cop de talonari en els últims anys, certificant la manca de democràcia a dins de la universitat, amb uns estudiants que segueixen sent tractats com a menors tutelats (o és que unes eleccions generals en què participa el 3% de la població i amb quotes segons les edats o les responsabilitats socials els semblaria una veritable democràcia als dos catedràtics?), i afirmant hipòcritament que un màster de 2.000 euros (en el millor dels casos) no suposa una barrera perquè els més desfavorits puguin accedir als estudis. El veritable problema, al final, és que ens imposen una vida hipotecada, una vida precaritzada en una societat tenallada per la por al cataclisme financer, on fins i tot es pretén marcar el ritme de quan i com es pot parlar i protestar.Una vegada més, els catedràtics, des de la seva poltrona universitària, es converteixen en policies de la cultura intentant imposar el «límit democràtic» per a tot el que es pot pensar i fer, desemmascarant el veritable caràcter de la universitat com a organisme de gestió del poder, reproducció d’elits socials, institució del saber privilegiat i segregat de la societat i catalitzador del descontentament juvenil. Davant d’aquesta situació hem de prendre la paraula i imposar la nostra legalitat davant la seva falsa legalitat democràtica.

Les assemblees, el boicot i els piquets són la nostra legalitat; els discursos mediàtics, les porres i la falta d’alternatives a la democràcia financera-capitalista és la seva. Aquells professors, polítics i sindicalistes que en el seu moment deien que estaven en contra de la LOU, ara que els partits als quals pertanyen o els sindicats que els financen ostenten el poder, són els que ordenen desallotjaments i càrregues, els que acusen d’antidemocràtics als piquets. Fins i tot es permeten ironitzar sobre els professors (ja són mes de sis-cents a les universitats catalanes) que mostren el seu descontentament davant el gir autoritari de la universitat, sotmetent una vegada més la seva opinió a la política partidista i electoralista sense que els importi en absolut que el que està en joc és alguna cosa molt més important que Bolonya. Són ells, ja siguin de l’antiga esquerra antifranquista o de la nova dreta democràtica, els que conformen aquest difús «Partit de l’Estat Capitalista», i no dubten a sortir en la seva defensa, encara que sigui únicament utilitzant la seva atac, per molt lleu que aquest sigui.

huelgaAcceptant la LOU es va acceptar una universitat encara menys participativa que la que ja existia (i, per descomptat, molt menys democràtica), i potser, a mitjà termini, la fi de la universitat tal com l’enteníem fins a ara. Però no plorem per les seves restes, fem de l’experiència de lluita i de la presa de paraula la nostra particular universitat lliure, ara sí, popular i gratuïta. Mentre els catedràtics d’història demanen l’actuació ferma de la jerarquia universitària, els estudiants, a través de la ja iniciada rebel•lió contra ella, contestant Bolonya, poden afirmar-se en la rebel•lió contra tot el sistema social basat en la jerarquia i la dictadura de l’economia i l’Estat. Aquest seria el nexe d’unió amb la resta d’incipients lluites que emergeixen en diversos àmbits: contra l’atur i la precarietat, la banca, les hipoteques, la nocivitat dels aliments, les lluites antipatriarcals i en defensa del territori…

Per tant, potser seria també l’oportunitat d’obrir, no un diàleg, sinó un cicle de lluites que ens porti, experimentant des de la nostra pràctica de confrontació quotidiana amb la realitat, cap a una transformació profunda de la societat , en definitiva, a recuperar les nostres vides i la llibertat.

D. Copón-Bendit, Barcelona, abril de 2009

Entrades més vistes

RSS Uni Riot (Itàlia)

  • S'ha produït un error; probablement el canal ha deixat de funcionar. Torneu-ho a provar d'aquí una estona.

RSS Frente Estudiantil Revolucionario (Argentina)

  • S'ha produït un error; probablement el canal ha deixat de funcionar. Torneu-ho a provar d'aquí una estona.

BOLONYA PER A BATXILLERS

  • 155.581 visites
Octubre 2022
dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg.
 12
3456789
10111213141516
17181920212223
24252627282930
31  

Introdueix la teva adreça per rebre els nous posts per mail.

Uniu-vos a 12 seguidors