Quan els que rebutgem l’EEES com a excusa per a fer negoci sobre l’ensenyament superior i la LOU i la LUC com a instruments d’aplicació (és a dir, no és cap obligació europea) dèiem que estudiar seria més car tots els càrrecs institucionals i polítics van dir que el nostre discurs era demagògic.
Amb la publicació del decret de preus de la Generalitat de Catalunya és el moment de fer recopilació dels fets que demostren que el fantasma és ben real.
A partir de l’article 81 de la LOU que especifica clarament que el preu de la matricula tindrà com a referència el cost real comença el fil. Aquest article es manté intacte a la reforma de la llei del PSOE i es repeteix al Reial Decret de Graus. Això vol dir que el criteri del preu no és popular sinó del cost de mercat dels estudis i això vol dir que malgrat la seva publicació oficial aquests preus no són públics, tal i com les i els treballadors tenim per costum entendre aquest terme: és a dir, populars.
Pujar el preu dels estudis universitaris per sobre de l’IPC i molt més que per sobre de la pujada dels salaris, de popular té poc. Així, enguany la previsió d’IPC era del 4.2% (i els salaris han pujat per sota d’aquest increment) i el tripartit de la Generalitat ha decidit que els catalans ens podem permetre pujar com a mínim un 5.5%.
Així doncs, a una lectura ràpida veiem com s’afegeix un nou càstig recaptatori sobre la tercera matricula. Si abans la pujada era del 40%, ara esdevé del 60%. Tenint en compte que moltes facultats obliguen a la matriculació successiva de matèries suspeses per ampliar la matrícula i tenint en compte que l’aplicació dels criteris de control social (amb èxit de rendiment discutit pels mateixos professors) han redundat en una pujada del absentisme a les aules i per tant, de més probabilitats de suspendre tot tenint en compte que la segona convocatòria ha passat a millor vida sense que ningú ho notés… Bé, no serà estrany que hi hagi moltes més segones i terceres matriculacions… al cap i a la fi qui pot dedicar-se a estudiar a temps complert és una minoria.
Altres novetats és la distinció feta a cop de màgia per la Generalitat entre el preu dels crèdits del pla a extingir (llicenciatures i diplomatures) i del nou (graus). Si els primers han pujat al voltant d’un 5.5%, els segons il·lustren una forquilla que va des d’un increment del 31.84% (humanitats, lletres) al 45.89% dels estudis de Medicina.
Queda pendent fer un anàlisi segons la càrrega de crèdits anuals de llicenciatures i diplomatures (al voltant de 70 crèdits anuals) en relació als Graus (60 crèdits ECTS anuals), a primer cop d’ull aquesta diferència no justifica aquestes pujades ni tan sols en relació al cost dels estudis, encara no hem vist la previsió de cost d’aquest nous graus, malgrat que els estudiants han reivindicat memòries econòmiques que els acompanyin en la seva aprovació. Sembla que el “cost zero” era una broma de mal gust, que serà la butxaca de l’estudiant la que cobreix aquesta revolucionària concepció de la nova universitat. Això sí, l’ACUP encara té la poca vergonya de titllar de “públics” els preus.
Per no dir el frau, perque tot i pujar el preu, segons la mateixa ACUP no obtindrem un títol amb la mateixa consideració ni tan sols d’una diplomatura, sinó un primer cicle o una diplomatura empobrida, és a dir, un paperet que per si sol no et permet exercir professionalment. En dues paraules: grau = frau.
Continuant amb el Decret de Preus de la Generalitat, ja per fi ens donen senyals de què succeirà amb la convivència de plans d’estudi. El fet que el Decret garanteixi la continuïtat dins del pla no vol dir que tinguis dret a tenir docència. Ni molt menys. T’ofereixen al menys l’oportunitat de pagar el 25% del cost del crèdit si no hi ha classes o tutories. Encara que no ho diu, és més que previsible que als infeliços que fem diplomatura/llicenciatura ens ofereixin passar per l’escorxador de la convocatòria única i el control disciplinari continuat (altrament dit, “avaluació continuada”), això si, pagant el 100%.
L’aprovació de la LEC tot i ser més que rebutjada pels treballadors del sector i ni tan sols tenir consens dins del tripartit, la vergonyosa supressió del batxillerat nocturn i la re-reforma universitària que va anunciar el flamant Conseller de ERC segueixen sumant una configuració mercantilista, classista, autoritària, vendepatries i servil als interessos de la patronal.
Com es determina el preu dels estudis universitaris?
El trencaclosques dels preus públics universitaris. Per Enric I. Canela
He discutit una mica això a: El trencaclosques dels preus públics universitaris:
http://www.enriccanela.cat/index.php/2008/07/31/el-trencaclosques-dels-preus-publics-universitaris/
Sobre el concepte de “preu públic” és el seu nom i prou. Em sembla que ja he comentat en algun altre punt que, segons la llei espanyola, els preus públics han de referir-se al cost. Fins i tot hi ha qui defens aque han de conrir el cost. No ho defenso. Per tant s’han de dir legalment públics.
Jo he posat en pràctica el crèdit europeu, en el pla vigent, no grau, i puc ben assegurar que el mètode implica moltes més hores de feina (meva), bastant més que aquesta proporció. Què farà altra gent? No ho sé, però honradament i crec que sabeu que dic el que penso i sé, és així.
Enric Canela, candidat convergent al Rectorat de la UB i amic íntim del Cercle d’Empresaris i del Grup Hayek a l’Especial Bolonya, que encara li fa bombo del seu blog neoconservador?
Però no us adoneu que aquest home només fa crítica del Govern per a desestabilitzar? I això no significa que no hi hagi dades certes en els seus plantejaments, però la conclusió sovint fa tuf d’ultraliberalització.
Carai quins troskos més transparents i desvergonyits… SE OS VE EL PLUMERO, ARCHIIZQUIERDISTAS!
Bones. Cert que tots aquests canvis (pujada de preu dels crèdits, pràctiques en empreses per al seu benefici, requeriment d’al·lumnes a temps complert, etc)són molt negatius per a nosaltres, els estudiants, però crec que és fals el que aqui s’ha esmentat de que un grau no s’equipara a l’antiga llicenciatura i que amb aquest no es pot accedir directament al món laboral. Al meu parer, crec que s’ha malinterpretat el fet de que al grau se l’anomeni “primer cicle”, doncs és tan sols una nomenclatura, que no té res a veure amb els “cicles” tradicionals de dos anys en que es distribuïen les carreres fins aleshores.
Així doncs, el “primer cicle” o “grau” de 4 anys sí s’equipara a la llicenciatura de la mateixa durada en quant a la possibilitat d’incorporar-se immediatament al món laboral; i el “postgrau” o “màster” en qüestió no equival al tradicional “segon cicle” d’una llicenciatura, sino que equival a l’antic doctorat (ja privat, per tant econòmicament la cosa no canvia).
El grau és un frau per la ruptura de la cohesió social que implica, és a dir, per les grans dificultats que posa a la classe treballadora d’accedir als estudis superiors; no pas perquè aquestos, un cop aconseguits, no permetin excercir professionalment.
silvia, ningú ha negat que un grau no permeti exercir professionalment, el que es diu es que el re reconeixement professional (atribucions p.e. als convenis laborals o allò que li pot signar p.e. un enginyer o un advocat o un graduat social, p.e.) sigui equivalent. Per aixó és una equiparació a la baixa.
Per tant, el preu del coneixement impartit dins la universitat s’encareix molt més del que superficialment pot semblar ( perque la resta de les hores abonades són la feina pròpia). Un estudiant de grau paga més del doble per la mateixa hora de classe d’un professor que un estudiant de llicenciatura, un 77% més cara li surt la hora de profe bolonya.
jhgkgkgkgkgkgk